Vaig recomanar a l’Enric que de tot allò no en parlés, i encara menys servint-se de telèfons militars, i que aquell era un estil de conversa comprometedor, que podia noure tant a ell com a sa germana, puix que si algú ho escoltava i tenia ganes de fer mullader i els volia denunciar com a derrotistes, feinada hi hauria a sortir del mal pas.

Avel·lí Artís-Gener, Viure i veure, vol. 2 (Barcelona: Pòrtic, 1990), pàg. 335

—Quan els banyava feien uns mulladers… —es va tapar la boca amb les mans, esgarrifada—. I jo, vinga recollir aigua a cops de baieta. Donaven molta feina. De vegades, a l’aigua hi tirava un brotet de ruda, i l’aigua feia olor.

Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar (1967)