Els pocs diners que gastava Vicent de Maganya eren per a fer-se rentar la roba, anar ben planxat i que li pegaren, si calia, un puntet als descosits. Totes aquestes despeses feien cap a casa de la senyà Lola, que així es feia dir aquella xicona de Cartagena de caràcter agrenc per les circumstàncies adverses que patia i que amb els diners dels soldats treia avant quatre monyicots que jugaven al pati de la casa amb bales buides de diferents calibres i les posaven en formació com si foren un exèrcit de bales que es disposaven a desfilar perquè els passaren revisió.

Pasqual Mas, La cara oculta de la lluna (Alzira: Bromera, 2001), pàg. 64

Davant nostre hi ha diverses taules unides i plenes al seu voltant d’uns monyicots que canten i beuen a manta i que s’agafen de la cintura els uns als altres i oscil·len musicalment. Ho observe amb absoluta alegria, però no deixe de pensar en el que he perdut, en el que m’he perdut a causa d’una política religiosa equivocada. I basta amb això, amb el reconeixement més o menys públic d’un error? I a mi qui em torna la sabor d’una joventut que mai no he pogut gaudir com calia?

Vicent Andrés Estellés, Animal de records (memòries) (Alzira: Bromera, 2013), pàg. 227