I qui sap si, després d’una situació de statu quo —diguem-ho encara amb un cultisme manllevat del vocabulari de les relacions internacionals— es tornarà a valorar el llatí com a patrimoni universal, més que no pas qualsevol de les llengües modernes que, en un moment determinat, siguin també un útil vehicle d’expressió, i amb les quals tal vegada es mantindrà un amical modus vivendi.

Ferran Blasi i Birbe, «Les llengües, com a medi i mitjà de la teologia, el dret i la pastoral» (Temes d’Avui, 2n semestre de 1999)

No és que [Armand] Obiols tingui un baix concepte de la literatura juvenil; el que el molesta és que encara al seu país és considerada un gènere, o bé un tipus de literatura, que només atreu els autors si es tracta d’un encàrrec editorial, és a dir com un modus vivendi: «Si la joventut de Catalunya no és capaç de llegir les obres que llegeixen els joves dels altres països civilitzats, més val que no llegeixin res.» El que ell creu és que cal tenir un «bon tema, adequat per a la imaginació dels adolescents» i que per portar-lo a bon terme cal posar-hi «els cinc sentits».

Montserrat Casals i Couturier, Mercè Rodoreda. Contra la vida, la literatura. Biografia (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 268