Definició
Tira de paper o cartó amb punts vermells gruixuts de fòsfor escampats regularment al llarg de la tira que es feia fregar contra una paret rugosa per fer-los espetegar.
Al començament dels anys seixanta els mistos Garibaldi van ser prohibits a causa de la toxicitat del fòsfor.
També: mistos de cassoleta, rascaparets, martiniques, mistos de tro, mistos de traca… (vegeu-ne altres equivalents als comentaris).
Etimologia de misto
D’un plural de mixt, ‘mesclat’, mixtos, pronunciat popularment mistos, d’on el singular misto.
Usos
Quan era petit i s’acostava Sant Joan, els nens fèiem petar martiniques. Les martiniques, que a Barcelona s’anomenaven mistos Garibaldi, eren unes ungles de fòsfor enganxades en renglera en una tira de paper gris. En separaves una estripant el paper, la rascaves sobre una paret rugosa i l’operació donava com a resultat unes guspires que espetarregaven. Pirotècnia de to menor que no s’allargava més de quinze segons.
Manuel Cuyàs, Enamorats de l’Audrey Hepburn. Notes de cada dia (Barcelona: Proa, 2015), pàg. 129Eren les revetlles dels trons que es llançaven als peus del veí, dels coets borratxos que t’empaitaven pel carrer, dels mistos garibaldi que es rascaven a la paret, d’una artilleria que no hem vist més perquè era perillosa i s’havia endut més d’un dit de la mà d’alguns imprudents o despistats.
Joan Menchon, «Focs» (El Punt, 27 de juny del 2005)
Tema de la setmana
Del mitjacerilla de divendres saltem als mistos d’avui, escalfant motors per a la revetlla de Sant Joan.
A la Garrotxa, als anys 50 en dèiem carretilles. Als més petits, a les revetlles, només ens deixaven rascar carretilles o tirar cebes (que a Barcelona anomenen bombetes).
A la Barceloneta, en dèiem rascletes, i les recordo d’un color més marronós que no pas vermell. Eren, juntament amb les bombetes, els petards més “innocents”.
A Cinctorres (els Ports): mistos petadors.
A la Vall d’Uixó déiem mistos cruixidors.
A Sabadell en dèiem mistos de pet. Eren els petards més inofensius, els d’iniciació per a la canalla, juntament amb les bombetes. I els més barats. Els ganàpies els feien espetegar dins les mans closes, tot sacsejant-les, fent caixa ressonància. I els més agosarats també els feien petar dins la boca… Per a molts són un record entranyable.
Els van prohibir a causa del fòsfor blanc que duien, arran de la tràgica intoxicació d’uns infants que n’havien ingerit. Tanmateix, hi devia haver hagut algun canvi de composició, perquè fins aleshores no es tenia notícia d’intoxicacions. Fins i tot recordo que, per a la generació dels meus pares, era tradicional “pintar-se” els llavis amb mistos de pet, per lluir la fosforescència en la foscor…
Ostres, quanta raó que tens!! Ja no recordava lo de les mans i la boca.
I estic d’acord amb el teu raonament, mai hi havia hagut cap intoxicació, alguna cosa devien canviar…
M’ha encantat aquesta paraula amb la foto… i recordar la infantesa santjoanera…
Però em sembla que hi ha un error: no es van prohibir als anys seixanta, sinó durant els setanta… perquè jo vaig néixer el 1962, i els vaig fer servir a les revetlles.
L’entrada ‘mistos garibaldis’ de la Viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Mistos_garibaldis) diu això: “Degut a llur toxicitat, la manufactura i venda de mistos garibaldis havia estat prohibida ja l’any 1963, però se seguien manufacturant i venent clandestinament a les botiguetes que venien petards durant les festes, comerç molt difícil de controlar”. I remet a aquesta notícia de La Vanguardia.
Aquesta explicació té molta lògica. Moltes gràcies.
Els mistos Garibaldi van ser venuts i utilitzats sense problema a Catalunya com a mínim fins l’any 70-71, amb tota certesa.
Jo també en feia servir als 70, sóc del 63. I per cert, de petards, piules, coets i tota la resta, se’n venia a tot arreu, des de cases particulars fins a lleteries, i jo ja era adolescent…
A Tortosa en dèiem pitaplams i de les bombetes, cebetes. O cigronets.
D’aquests mistos Garibaldi que dieu, a Osona en dèiem mistos de moro.
En Alacant s’anomenaven mistos de traca, o traca.
Mistos clafidors.
Mistos de traca a Otos.
Quan jo era un marrec, fa i fa molts anys, en dèiem martiniques, no sé si era un mot emprat només a Vilanova.
A València dèiem mistos de traca i me’n recorde perfectament de fer-los esclafir dins les mans closes.
Quan era petit els coneixíem com a “mistos de fer pets”. Els podíem comprar de forma lliure (sense cap control) a les botigues al llarg de tot l’any, i eren els únics que se’ns permetien als infants. Els coets eren paraules majors!
Jo sóc del 1966, per tant, al menys fins ben entrada la dècada dels 70, no hi havia cap control sobre aquests artefactes. De fet, record que el meu mestre d’educació primària (un senyor ferestament sever, ens tenia prohibits els coets, però ens permetia els mistos de fer pets).