La Montserrat feia sisè del batxillerat superior. Ciències, ella. I tenia un professor de religió carismàtic. Jove, ulls blaus, quatre grenyes que li queien al front. Es podria haver fet d’or com a doble de l’Alain Delon. Li deien el malaguanyat. Dissabte organitzo una excursió a la font de la Budellera, qui s’hi apunta? Les nou noies van deixar el seu nom, en bloc. Els divuit nois, també. A l’hora de la veritat, ni la meitat. El pare de la Montserrat, cap pega, missaire com era. Ben profitoses, aquelles hores extres de doctrina.

Gemma Ruiz Palà, Les nostres mares (Barcelona: Proa, 2023)

No tinc un record clar dels primers dies d’estar-nos al poble [Sant Feliu de Codines] l’hivern del 1938. Era temps de penúria, de fred i de gana. Vam endur-nos-hi la minyona, que es deia Beatriz. Ella tenia un promès que era milicià, cosa que esverava de mala manera l’àvia, que era molt poruga i molt missaire. De seguida va amagar el rosari que sempre havia portat a la mà, i quan tronava ja no ens feia resar a santa Bàrbara. També pensava d’acomiadar-la, però temia fer-ho per si la noia la denunciava, potser perquè l’havia vista resar.

Maria D. Salat, Puntes i organdí. Memòries d’un temps que ja no hi és (Barcelona: Viena, 2010)