Una vegada, a la corporació municipal d’una vila de la costa, hi havia un regidor que mirava contra el govern i un altre que tenia un ull de vidre. El que mirava contra el govern era el regidor d’urbanisme, però el que tenia un ull de vidre ningú no sabia qui era. Els uns deien el regidor de cultura, els altres el regidor de finances, però eren ganes de parlar per parlar.

Albert Jané, El contrapunt dels decasíl·labs (Barcelona: Llengua Nacional, 2013), pàg. 5

Duia unes botes de pell de gos tenyides de color groc —probablement d’importació— i una capa amplíssima de color escarlata. Per tot plegat, el seu aspecte causava una impressió notable, i era únicament de doldre que mirés contra el govern, cosa que disminuïa en una bona mesura l’efecte de la seva presència. El cas és que aquell guerrer es va adreçar a Liu I i li va dir:
   —Em podries dir d’on véns, nobilíssim foraster?
   —Em caldria veure el.rei, a qui duc expressament un missatge molt urgent.
   Aleshores el guerrer va fer un senyal especial —amb tota versemblança màgic, i molt ràpid i dificilíssim de captar—, en direcció a l’aigua del llac i tot seguit aquesta es va convertir en un camí de terra ferma, per on es podia transitar sense mullar-se.

Albert Jané, «La princesa repudiada», dins Noranta-nou contes (Barcelona: Columna, 1995), pàg. 264