L’ermita és tancada, i just al costat hi ha un om, un om que és el gran protagonista vegetal del paratge. És un arbre monumental, i com altres menes de monuments, en estat ruïnós. Sembla que un llamp el migpartí, però el més greu és que l’om està malalt, com tants oms en aquest país. És una malura que ha vingut del nord d’Europa, i és veritat que, d’ençà que en Benet ens ho ha advertit, veurem molts oms despullats de fulles i d’altres amb branques mortes.

Josep M. Espinàs, A peu per l’Alcalatén (Barcelona: La Campana, 1996), pàg. 97

Aquest mot [entrepà] no era al Diccionari general de la llengua catalana (de Pompeu Fabra) i no s’hi va incorporar fins l’any 1966. La proposta de Fabra era badall (‘Tall de carn, pernil, tros de botifarra, etc., dins un panet, llonguet, etc. migpartit o entre dues llesques de pa’). El diccionari també registrava un anglicisme amb forma adaptada: sandvitx. Però el fet és que, sense cap mitjà de comunicació de masses en català, durant els anys seixanta es va escampar als quatre vents el mot entrepà, que va acabar arraconant (al diccionari i tot) els altres dos.

Jordi Badia i Pujol, «Una llengua eixorca?», al blog El clot de les Ànimes, 18 de maig del 2018