M’aixecaré, aniré a esmorzar, xerraré amb la Lola, la primera persona que he conegut que geminava espontàniament Anna. Després llegeixo els diaris, em poso a llegir algun llibre i faig la migdiada del canonge; i després, dinar, i la migdiada estàndard, i un passeig, sopar i anar a dormir. Això durant cinc o sis dies per retornar el cervell a lloc.

Quim Monzó entrevistat per Carles Capdevila, «Fa quinze anys que no convido ningú a sopar a casa» (Ara, 24 de juliol del 2011)

Avui, però, amb el canvi d’horari franquista que arrosseguem des de la postguerra per anar sincronitzats amb l’Alemanya nazi, i amb el canvi d’hàbits, en què cada vegada les activitats de tota mena van més endarrerides, la migdiada també va més tard. Si ens estiréssim a les 12, a l’hora sexta, avui la faríem abans de dinar, la popular migdiada del canonge. Però com que ara l’hora real de fer-la s’acosta més a les tres de la tarda, podríem revifar les nones. L’expressió «anar a fer nones» se circumscriu a un llenguatge infantil que, en canvi, és tan culte com la sesta, perquè fa referència a l’hora nona, l’hora novena, que es correspon amb les tres de la tarda.

Magí Camps, «De la sexta a la nona» (La Vanguardia, 5 de setembre del 2016)