Era un sofà vermell de sis places que havien comprat a París. El Robert se n’havia enamorat. Ella l’hi va fer enviar a Barcelona com a regal d’aniversari i després no quedava bé enlloc. Va anar a parar al seu estudi. No se’n queixava, li agradava, era com dormir dins les cortines d’un teatre clàssic. Allà havia fet algunes de les millors migdiades de la seva vida.

Iolanda Batallé, Faré tot el que tu vulguis (Barcelona: Columna, 2013)

Amb el cafè i les galetes m’he assegut a la butaca del pare, perquè evidentment el meu pare tenia la seva butaca, com passa a totes les famílies que volen semblar bones, on ell feia les seves migdiades, tan puntuals —només deu minuts, deia—, però durant les quals ni les gavines gosaven xisclar i despertar-lo, i on la meva germana i jo ens delíem per asseure’ns, perquè ens excitava molt sentir que ell arribava, baixar de pressa de la butaca prohibida i seure al sofà dissimulant. El pare deia, rient: Qui hi seia, a la meva butaca, ara mateix?

Maria Mercè Roca, Delictes d’amor (Barcelona: Planeta, 2000)