Definició
Diminutiu de mica.
Si voleu magdalenes us haureu d’esperar una micona; acabo d’enfornar-les.
Em penso que aquest oli t’agradarà. Tasta’n una micona i ja m’ho sabràs dir.
Etimologia i equivalents
De mica, d’un llatí vulgar micca, variant expressiva del llatí clàssic mica, ‘partícula, engruna’, amb el sufix femení -ona, del llatí -o, -onis, amb valor diminutiu, sovint diferencial (carreró, petitó -ona, carona).
«La majoria dels valencians no utilitzem mai el vocable mica, però sí que usem molt els seus diminutius i hiperdiminutius: miqueta, miquiua, miqueua, micona, miconeta, miconiua, miconeua, miquiniua, miquirriniua, miconina, miquenga, miconenga, micoteta, micotiua, micotinya, miquinya, miqueteta, micorroneta, micorroniua, micorroneua, micorronina, micorronenga, etc. Precisament de l’apòcope d’aquests darrers hiperdiminutius naix el mot micorro, que emprem per a denominar els xiquets xicotets.» —Eugeni S. Reig, El valencià de sempre (Alzira: Bromera, 2015)
Usos
—Va, digui’m un títol d’un llibre seu, que me’l baixaré. Per quan m’acabi aquest.
Empar Moliner, «La sessió de maquillatge», dins No hi ha terceres persones (Barcelona: Quaderns Crema, 2010)
—Ja l’hi enviaré, no pateixi.
—Però si no sap el meu nom! Ara l’hi apunto. Laura Piris, em dic. Després, després l’hi apunto.
—Sí, gràcies.
La noia li dóna color a les galtes amb una brotxa:
—¿Però de què va el que m’enviarà?
—De l’Holocaust…
—A mi, sobretot, m’agraden els d’intriga. ¿És rotllo intriga, aquest?
L’home fa una ganyota de dolor que tant pot voler dir que sí com que no.
—Ara li maquillaré una micona les mans… —anuncia la noia—. ¿Es pot arremangar una mica, que no li taqui els punys?
—Ah! Sí, sí.Batyushkov es va adormir com tantes altres nits, amb una mica de vodka. Només una micona, n’hi havia prou perquè sentís com li pesava el cap perquè necessités un coixí per aguantar-lo.
Francesc Serés, «Qui els va parir!», dins Contes russos (Barcelona: Quaderns Crema, 2009), pàg. 134
Tema de la setmana
Les palletes que partíem divendres ens han portat el tema d’aquesta setmana, que no és altre que el dels diminutius. En alguns casos resulten ben pràctics i s’acaben independitzant del mot del qual provenen.
M’ha fet molta gràcia veure esta paraula, jo no l’havia sentida així, a casa, els meus iaios, deien una miconeta.