El lacònic i magistral Tàcit, que va conèixer la corrupció, va escriure un aforisme immortal: «Corruptissima republica plurimae leges», és a dir, un estat marxa malament quan exigeix moltes lleis. Després de França, sense comptar la casa de maturrangues política que és la trista Itàlia, l’Estat espanyol és el que dicta més lleis, ordres, notificacions, reglaments, fiscalitzacions, providències, decrets, prescripcions, manaments i intimidacions; i creuen que governen. No saben que la quantitat de lleis genera indefectiblement la més ràpida corrupció.

Nèstor Luján, «La teranyina», dins L’art de citar (Barcelona: Ara Llibres, 2004)

[23 d’agost de 1919]  Tampoc no podria dir quina cara tenia aquella dona, ni si era rossa o morena i encara menys precisar si el xisclet que exhalà tenia per causa algun dolor o era la conseqüència d’algun estat d’excitació —d’un excés d’alcohol, per exemple— o d’alguna follia semblant. Vaig recordar que en aquell pis, a l’època del col·legi, hi havia hagut un ball del que llavors se’n deien maturrangues —paraula que, sobretot a Barcelona, és cada vegada menys usada—, ball que primer havia estat de manubri, més tard substituït per un piano mecànic, amb aquells rotllos cilíndrics de paper amb forats que utilitzaven aquests instruments musicals que m’han deixat un record de tanta brusquedat.

Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)