Des que el govern franquista, carn i ungla amb l’església, havia fet enganxar arreu cartells amb la prohibició de blasfemar, denúncies i multes sovintejaven. Feia a penes una setmana, el Bisbe havia donat part a l’autoritat d’una marfanta de ca la Coronela, el seu bordell tortosí predilecte, perquè la dona renegà quan ell, encès per una quinzena d’abstinència penitencial, va clavar-li un pessic brutal a una natja.

, Camí de sirga (Barcelona: La Magrana, 1988), pàg. 246

Des d’aleshores fins avui, tots els nostres cronistes han comparat Barcelona amb una dona. Mentre l’estat representava el pare, la ciutat era com la mare… Una ciutat que ens duia a l’aigua i que ens feia pensar en els orígens. Però no l’hem mirada només com a mare, també li han dit marfanta, vella dama, una mica santa, una mica bruixa, encisera i rosa de foc…, depèn dels temps i de les ideologies.

Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 126