La vídua solament arrufà el nas en sentir el nom de Tomàs de Xerta, antic patró dels Torres i Camps que l’anomenava sempre pels cafès «la vella marcolfa del carrer del Timó». Davant l’argument de Nelson que el Sebastià era, i ella ho sabia, un bon patró al qui després es podria donar el comandament d’un llaüt, cedí sense encastellar-se. Tan sols va mormolar:
   —Digue-li que pot proclamar que sóc una marcolfa tantes vegades com vulgui. Ara, si vol navegar amb les meves naus, que es guardi com de caure al riu de tornar a dir-me vella.

Jesús Moncada, Camí de sirga (Barcelona: La Magrana, 1988), pàg. 220

Després visitàvem totes les bagasseries del carrer dels Tres Llits i del Dormidor de Sant Francesc, on la nostra caterva d’aprenents de comediants se suposava que anaven a veure les tan celebrades muses als seus catres, però en realitat es tancaven en una cambra mentre jo entretenia les marcolfes desenfeinades fent jocs de mans que havia après, i elles, agraïdes, també m’ensenyaven els seus, fins al punt que, al cap de poc, ja les tractava de maretes, perquè van ser les mares més dolces que he tingut en aquest món.

Ramon Monton, El nyèbit (Barcelona: Proa, 2003), pàg. 362