marcir v

Definició

Pansir, fer perdre la frescor i la ufana; perdre vigor o energia.

El sol ha marcit les flors en un dia.

El temps ens marceix el rostre.

Etimologia

Del llatí marcēre, mateix significat.

Usos

  • Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala
    quan la sal i la sang de la marea
    embruixen el sorral. Deies —no ho deies tot!—
    que aquella nit amb tremolors d’espiga
    i navilis antics amb veles esquinçades
    era una torre amb remolins de gralles,
    un clam de ganivets damunt la gola nua,
    el crit d’un paper escrit quan les amors s’esbalcen,
    una mà que es marceix amb cendra i carbonissa
    o la porta enreixada que dóna al pati mort.

    No ho deies tot! i hi érem tots tibats,
    pujant i davallant en immòbils esperes,
    ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.

    J.V. Foix, «Tots hi serem al Port amb la desconeguda», dins Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys, a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012), pàg. 123
  • ¿Què donaries més per un amor de vell,
    per un amor que ja s’escapa de la pell?
    ¿Què més em pots donar, si no has deixat marcir
    les teves flors del bé, si ets bona com el vi?

    Per negar la ruïna, els dolors, la ceguera,
    lliguem les nostres boques amb nusos de foguera
    i amb les puntes dels dits deslliguem el desmai;
    el plaer és una llengua que no ens ha mentit mai…

    Pere Rovira, «Els dons», dins Contra la mort (Barcelona: Proa, 2011), pàg. 115

Tema de la setmana

Avui fa 126 anys del naixement de J.V. Foix. I demà farà 32 anys que va morir. Aquesta setmana veurem uns quants mots trets de poemes d’autors diversos.

Enllaços

6 comentaris a “marcir”

  1. Joan BOSCH — Elna (Rosselló)

    A Elna també tenim MOIXIR-SE (marcir-se) i MOIXEJAR (tornar-se moix), tots dos verbs derivats de l’adjectiu MOIX, MOIXA.

    Exemple:
    En ple mes de Juliol, amb dos dies sense aigua, les flors del balcó de casa ja moixegen i al cap d’una setmana se moixeixen completament.

    Respon
  2. Mercè Espuny i Pujol — Barcelona

    La meva àvia en deia semar, al Delta de l’Ebre.
    Les plantes se semen, o es fan mústegues, sempre en deia així, ella.
    I la fruita es fa malbé i té rendilla, aquelles mosquetes molestes que no piquen però surten a la fruita.
    (via Twitter)

    Respon
  3. Lluís Vicente Pla — Santa Bàrbara (Montsià)

    Al meu poble també ho apliquem per extensió a les persones.
    Quan una persona és o está “sema” volem dir que és o està trist, moix , que té poc vigor.

    Respon

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

toca-la!ensé que