Encara al gel, el vespre ens regala una altra d’aquelles estones màgiques difícils de descriure. Hi ha mar de fons en forma d’onades rodones, suaus i espaiades. El mar de fons és el ressò, la propagació, d’una tempesta llunyana, i sempre sorprèn pel que té d’estrany, de descontextualitzat. Vull dir que les onades són exagerades pel poc vent que hi ha. I, tanmateix, les agraïm, després dels dies de calma. El gel es va fent espès per moments, fins a cobrir-ho tot. Neva una mica, i l’horitzó és estranyament proper per la boira. Pujo a la coberta sobre el pont, la de la vista privilegiada. Entre els que hem pujat, torna a haver-hi un estat d’alegria reposada, de fascinació continguda.

Rafel Simó, Mar, gel i cel (diari antàrtic) (Barcelona: Núvol, 2018)

Sap que és arriscat, que no hauria de fer-ho, perquè l’Atlàntic el pot trair, perquè els taurons no són gaire lluny, perquè Souza el pot descobrir, però Prendel decideix nedar, endinsar-se a la mar amb un tronc que l’ajudi a surar i arribar a l’alçada de l’illot on viu l’enemic. Vol veure què hi fa. Necessita saber més.
   De manera que un dia de relativa calma, un dia que no bufa un vent fort ni hi ha mar de fons, un dia amb bona visibilitat, Prendel calcula l’hora que el sol no l’enlluernarà quan sigui davant de l’illa, i surt convençut amb els prismàtics al coll.

Flavia Company, L’illa de l’última veritat (Barcelona: Proa, 2010)