Maleïdes cebes, Horaci, maleïdes cebes! Per què l’havia de robar, aquell manat, insensat de mi, tanoca de mi, ruc de mi, de l’horta del Pasqual, si jo en tenia de més lluïdes a la meva? Per què m’havia de guipar en aquell precís moment el malparit de Pere Sabata, el qual va anar igual que un llamp a contar-ho al sergent? Ja vam ser-hi!

Jesús Moncada, «Amarga reflexió sobre un manat de cebes», dins El Cafè de la Granota (Barcelona: La Magrana, 1988)

Potser l’aroma d’elegància 
de vostres arbres forasters 
s’ha barrejat amb la fragància 
dels manats d’herbes remeiers
que en un racó del vell armari 
tal volta resten oblidats, 
per l’hàbil mà d’un herbolari 
amb paciència destriats.

Guerau de Liost [Jaume Bofill i Mates], «Visita a Ca l’Herbolari»