No l’espantava la feina, sinó que s’hi abocava amb entusiasme, quasi amb passió. La brutícia dels altres s’havia convertit en el centre d’una vida abocada a fer desaparèixer rastres de petjades, llosques i papers. Una existència que trobava satisfacció en el llustre dels metalls o la lluentor del trespol acabat de fregar. Hi posava tota l’energia del món, en la feina.

Maria de la Pau Janer, Ets la meva vida, ets la meva mort (Barcelona: Columna, 2001)

Mentre l’autobús ja els prenia, ella va veure, per instint, la façana alegre i tronada d’El Molino, ara tancat de feia anys. Li va fer venir una ombreta fugaç de nostàlgia, no exactament al cor sinó en alguna capa superficial del record i, gairebé al mateix temps, va passar la mirada per la lluentor de l’asfalt, moll encara de les escorrialles del tel de neu que havia caigut aquella mateixa nit. Era una lluentor quieta, com de vidre, tot i que la ràdio havia dit que potser ni tan sols havia arribat a glaçar a les parts més baixes de la ciutat.

Joan Rendé, Els anys de la serp (Barcelona: Proa, 2017)