Quan estava somiant que era petit i encara no sabia caminar i que veia un tren aturat, molt llarg i voltat de boira… em van agafar la mà. Era una mà amiga. Una mà al mig d’un riu amb la vora guarnida de joncs i de canyes. Aquella mà era l’Eva tota sencera; havia vist una persona estirada, potser ferida, i havia anat a ajudar-la. Duia una granota de miliciana, botes, un jersei descolorit i gorra. Els ulls violeta em miraven com si miressin el món, tot el que de bo té el món, i aquest pensament em va fer pujar una onada de vergonya a les galtes. Em va dir que, mirant-me, se li havia quedat el cor tranquil.

Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra… (Barcelona: Club Editor, 1980)

Al passadís, un home bevia cervesa d’un pot de llauna. Al compartiment veí, una parella s’estrenyia les mans i es besava als llavis, com ocells. Al terra del passadís, sobre una maleta grossa, antiga, una noia amanyagava el cap d’un noi, que reia i li estirava el jersei.

Quim Monzó, «Ferrocarril», dins Vuitanta-sis contes (Barcelona: Quaderns Crema, 1999)