—Gràcies, senyora —agraí Bernadet molt polidament, i va fer-li un acatament com aquells que s’havia ensenyat en el palau del rei.
   —Ho has sentit tot?
   —Sense patir.
   —Doncs, jas els tres cabells d’or.
   Bernadet els va agafar i se’ls alçà ben embolicats en el pitral.
   —Com us he de recompensar tot el que heu fet per mi? No porte res més que una talequeta d’or…
   —No; l’or del món ací no val res… Però mira: ací no fem més que mal, i ara jo t’he fet un bé… i sent una cosa tan gran en el meu cor… que ja em trobe ben pagada.

Enric Valor, «El xiquet que va nàixer de peus», dins Rondalles valencianes 3 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 114

—Teniu aigua per a llavar-me? —pregunta la fadrina, i ho feia d’esquena a la bassa, puix que així havia aparegut.
   —Darrere teniu tota la que voldreu —diu Dalmau ple de joia.
   —Teniu pinta per a pentinar-me?
   —Aquesta d’ivori, que guardava per a vós —respon ell amb tota veritat.
   —Teniu pólvores per a empolvorar-me?
   —Sí, senyora: jaseu-les —li ofereix la capseta.
   La jove, tota diligent, es renta la seua fina cara en la cantadora aigua de la font; prenent la de la bassa a tall d’espill, es pentina curosament l’abundant i llustrosa cabellera, i després, girada d’esquena al príncep, s’empolvora les vellutades galtes amb les perfumades pólvores.

Enric Valor, «L’amor de les tres taronges», dins Rondalles valencianes 6 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 29