Em va mirar els llavis, em va posar la mà darrere l’orella i em va fer un petó a la boca que va tindre gust de primavera enmig de la plaça del Pi, enmig de la tardor.
   —Tu, ja n’hi ha prou de lamentar-se, reprèn la vida! —em va cridar mentre jo m’allunyava una mica més valenta, una mica més gran, una mica més feliç.
   Ja n’hi ha prou de lamentar-se. Duia esta frase enganxada al clatell des de la nit que mos vam acomiadar.

Maria Climent, Gina (Barcelona: L’Altra, 2019)

   —No és res, Maria —va dir la senyora.
   —Oh! Perdoni’m. Quin greu que em sap —deia, i els seus moviments eren cada vegada més maldestres—. No sé què m’ha passat. M’han de disculpar. Perdó, perdó.
   —Maria, la senyora ha dit que no és res —va exclamar el senyor en un to seriós, i ella va callar i va retirar-se rebregant el drap tacat.
   A la cuina, va esclatar en plors. La cuinera, esverada, li va preguntar què li passava, i ella no podia ni parlar. La va fer seure, i quan va entendre que només havia tirat una copa de vi, la va agafar fort pel braç per fer-la aixecar.
   —Ja n’hi ha prou d’aquest color! T’eixugues les llàgrimes i surts a recollir el primer plat, que tinc la vedella a punt.
   —No, no, vés a buscar la Remei, jo no podria tornar a sortir.
   —Que no podries tornar a sortir? —va dir estirant-la fins a la pica.
   —Deixi’m!

Carme Martí, El camí de les aigües (Barcelona: Ara Llibres, 2017)