Definició
Sentiment de còlera o de revolta; acció d’indignar-se; l’efecte. Indignar-se és ‘revoltar-se algú davant d’un acte, un capteniment, etc. indigne’. I indigne vol dir ‘que no és digne d’alguna cosa o d’algú; vil, deshonest, menyspreable’.
Les paraules del secretari feren esclatar la indignació dels presents.
En sentir que havien cancel·lat el vol, els passatgers van protestar amb indignació.
Etimologia
Del llatà indignatio, -onis, mateix significat, de la famÃlia de dignus, ‘digne’, a la qual també pertanyen mots com ara condigne, dignar-se o dignatari.
Usos
La «indignació», de fet, dóna per suposada la «dignitat» dels qui l’experimenten, i la «indignitat» de la seva vÃctima. Sempre és el virtuós qui s’indigna; sempre és el viciós qui sofreix els cops de la indignació. La virtut, justament perquè és «digna», «s’indigna». Un home indignat podrà ser un malvat o un frÃvol: però, en la mesura que s’indigna, s’indigna des d’una convicció virtuosa —virtuosa al seu entendre— que conserva afermada.
Joan Fuster, «Indignació», dins Diccionari per a ociosos (1964)Un amor o una indignació del poeta haurien de reviure en aquell qui el llegirà . En el fons, allò que pesa en la poesia, allò que li confereix el seu encant últim, és quelcom que està fora del poema i respecte al qual el poema fa de simple mitjancer: d’una banda, l’estat d’à nim originari del poeta, i de l’altra, l’estat d’à nim reflex del lector.
Joan Fuster, Diari 1952-1960 (1969)
Tema de la setmana
«No m’agrada indignar-me. Però si de tant en tant no m’indignava, ¿què seria de mi?», va dir Joan Fuster. Aquesta setmana veiem mots i passatges trets de la seva obra.Â