Definició
Sentiment de còlera o de revolta; acció d’indignar-se; l’efecte. Indignar-se és ‘revoltar-se algú davant d’un acte, un capteniment, etc. indigne’. I indigne vol dir ‘que no és digne d’alguna cosa o d’algú; vil, deshonest, menyspreable’.
Les paraules del secretari feren esclatar la indignació dels presents.
En sentir que havien cancel·lat el vol, els passatgers van protestar amb indignació.
Etimologia
Del llatí indignatio, -onis, mateix significat, de la família de dignus, ‘digne’, a la qual també pertanyen mots com ara condigne, dignar-se o dignatari.
Usos
La «indignació», de fet, dóna per suposada la «dignitat» dels qui l’experimenten, i la «indignitat» de la seva víctima. Sempre és el virtuós qui s’indigna; sempre és el viciós qui sofreix els cops de la indignació. La virtut, justament perquè és «digna», «s’indigna». Un home indignat podrà ser un malvat o un frívol: però, en la mesura que s’indigna, s’indigna des d’una convicció virtuosa —virtuosa al seu entendre— que conserva afermada.
Joan Fuster, «Indignació», dins Diccionari per a ociosos (1964)Un amor o una indignació del poeta haurien de reviure en aquell qui el llegirà. En el fons, allò que pesa en la poesia, allò que li confereix el seu encant últim, és quelcom que està fora del poema i respecte al qual el poema fa de simple mitjancer: d’una banda, l’estat d’ànim originari del poeta, i de l’altra, l’estat d’ànim reflex del lector.
Joan Fuster, Diari 1952-1960 (1969)
Tema de la setmana
«No m’agrada indignar-me. Però si de tant en tant no m’indignava, ¿què seria de mi?», va dir Joan Fuster. Aquesta setmana veiem mots i passatges trets de la seva obra.