L’empordanès estima molt les coses d’aquest món. És un sensualot generalment moderat, amb les naturals minories d’arrauxats i d’hereus escampes. La majoria de la gent del país és grisa, cauta, taujana, extremament racional, amb una certa tendència a la contemplativitat. Hi ha una minoria de xerraires, d’hiperbòlics, de fatxendes, de gesticulants —generalment aduladors i en definitiva mendicants. El retrat que sol circular de l’empordanès ha estat elaborat més sobre aquest darrer personal que sobre la generalitat.
—–
És igualment normal que, sobre l’Empordà, hi floti una mica d’avarícia. És exactament per això que el paisatge és tan bonic. Els paisatges construïts per hereus escampes són desordenats i horribles. Un paisatge construït per avariciosos és una meravella. El dilema és aquest.

«Reflexions sobre l’Empordà» (El meu país, Barcelona: Destino, 1968), pàg. 102, 216