Eduvigis no passava mai del sorell i de la sardina, els peixos més barats. I mai no comprava menys que una canastra plena, sobretot quan els fills eren ja molts. I ells mateixos havien de netejar i fregir el peix. Els més grans parlaven sovint de les tardes que passaven a la vora del fogó de llenya, quan eren estudiants, amb el girapeix a la mà, fregint sardines, centenars de sardines, omplint-ne grans olles de fang en escabetx. Aquell peix era després menjat durant molts dies, algunes vegades fins a arribar a un estat que ja s’apropava a la descomposició.

Manuel de Seabra, Els exèrcits de Paluzie (Barcelona: La Magrana, 1982)

Dies de castanyada i dies, també, de polèmiques amb Halloween. A la porra el Halloween, parlem de castanyes. Certament s’ha anat perdent una part de la tradició de Tots Sants. Les castanyeres de tota la vida, ben abrigades amb unes mañanitas i remenant les castanyes amb un girapeix, han estat substituïdes per grups de nois en samarreta, venent desmenjadament el producte per fer uns calerons destinats a un institut o una associació. Potser és cosa del canvi climàtic.

Jordi Casadevall i Camps, «Quan veníem castanyes», al blog Les aigües turbulentes, 1 de novembre del 2008