Només tenia un defecte
esta xica, i era el tal
que tenia molts parents:
allí anava l’escolà,
l’alguatzil, el minyó,
el dependent, el soldat,
el sabater, el fuster,
el mariner, l’estudiant,
el llaurador, i mig món,
i jo li vaig preguntar:
«A què ve ací esta gentola,
xica?», i me va contestar:
«Xic! si tots són cosins meus»;
i jo li volguí dir burlant:
«Pues tens una parentela
més llarga que la d’Adam».
Per esta resposta a soles
vostra dona em despatxà
i em quedí per quarta volta
en lo carrer col·locat.

«El nóvio desgraciat (rondalla d’amor)», dins El romancer valencià, a cura d’Àlvar Monferrer (Picanya: Edicions del Bullent, 2004), pàg. 199

«Veges amb quina gentola t’ajuntes —la previnc pel seu bé—, que t’estamparàs contra una paret». Però ella, com si sentira ploure i prenent-s’ho tot a la lleugera… Jo què sé!, a vegades em passa pel cap que algú me la va malendreçar quan era menuda.

Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002)