Ara sé que poso les mans,
dits crispats, sobre les tecles
molt blanques i espero
en va, uns sons dolcíssims.
Maldestre, només trobo
un gemec lent i una sorda
desharmonia que no aviva
la força de cap pedal.
Me’n vaig sense fer soroll
d’aquesta alegre acadèmia
—veus, rialles i esquinçat
so lent de guitarra—, camino
i me’n duc el meu mal
vergonyós, ben lluny
on no pugui ferir-vos.
Amo absolut, fins a la mort,
d’aquest inútil, espès
i fatigós silenci.

Maria Aurèlia Capmany, Un lloc entre els morts (Barcelona: Nova Terra, 1969)

Ell seia enfront meu, en una incòmoda cadira de tisora, complicada i lletja, que feia un lleuger gemec a cada moviment. Ell s’acostava cap a mi a mesura que avançava la tarda, fins que els nostres genolls es tocaven i ens inclinàvem endavant com si la barrera que feien els nostres genolls fos infranquejable. Jo sentia el pes dels seus ulls foscos i enamorats com una mà feixuga i dominadora.

Maria Aurèlia Capmany, Feliçment, jo sóc una dona (1969)