flastomia f

Definició

Blasfèmia, maledicció; paraula o expressió injuriosa contra Déu o els sants; despropòsit injuriós.

Anaven al casino dels senyors i els deien tota mena de flastomies.

Etimologia

De flastomar, ‘blasfemar, maleir’, variant antiga i dialectal de blastomar, amb la f inicial per probable influx de formes italianes i gregues que la tenen.

Usos

  • La franja del que anomenem joves està deixant d’utilitzar la nostra llengua en tots els camps. La llengua catalana possiblement a nivell acadèmic és més coneguda que mai, però també molt menys utilitzada que mai. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació, la immigració massiva, el turisme, les pressions polítiques i que l’ús de la llengua està deixant d’estar de moda entre els més joves, en poden ser algunes de les causes. Són molts els camps de la parla que en pateixen les conseqüències, sobretot el parlar més popular, i, en aquest àmbit, el que anomenem insults i flastomies en són una peça important.

    Antoni Rodríguez Mir, «El perquè de tot plegat», introducció a 1.111 llamps i pestes. Diccionari d’insults, exageracions, flastomies, metàfores, locucions, mofes i frases fetes despectives i de no dir (Palma: Lleonard Muntaner, 2024), pàg. 13
  •    —Mirau-la, s’entabanada, com mos vetlla des d’aquí dalt, boga morta, cara de pancuit… Poma, més que poma, bleda! —deien, i quan jo els anava a contestar fogien escapats i s’amagaven darrere es cap de cantó des carrer de n’Oliva.
       Però jo també amollava la meva lletania. No els veia ni em veien però sabia que em sentien:
       —Beneits, bàmbols, curts de gambals, doiuts, polissons, esburbats, oiosos…
       Només havia d’esperar uns segons perquè em responguessin amb una altra tirallonga de flastomies:
       —Ala, ves, tutup, bocamolla, betzola, somera, poca-alatxa…
       El que jo els contestava encara era pitjor que les floretes que rebia, algunes no les entenia bé, com poca-alatxa, que me sonava a cucaratxa i per ventura era el que deien i encara em molestava més.
       —Anau a pondre, merdosos, trossos de banc, grandolassos, entabanats, morts de fam
       Un dia, tan entusiasmada estava amb el meu rosari d’insults que no vaig sentir entrar a la saleta des de la qual s’obria el balcó la senyora-àvia. Només vaig notar el seu «Déu meu senyor, però què dius!» i la mà que m’estirava cap a dedins i la mamballeta que me’n vaig dur per dir totes aquelles flastomies i males paraules impròpies d’una nina i deixar-les anar pel balcó.

    Carme Riera, Temps d’innocència (Barcelona: Edicions 62, 2013), pàg. 165

Tema de la setmana

La cosa va de flastomies, efectivament: les que recull 1.111 llamps i pestes, amb un subtítol que no deixa lloc a dubte: Diccionari d’insults, exageracions, flastomies, metàfores, locucions, mofes i frases fetes despectives i de no dir, d’Antoni Rodríguez Mir (Lleonard Muntaner, 2024): «per la riquesa que aporta, és el gran llibre dels insults de tota la llengua catalana», en paraules de Jordi Badia i Pujol. Aquests dies en veurem una petita mostra.

Enllaços

Temes i etiquetes

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

sense pensar-s’hi gairetirar llamps i pestes