Les germanes el deixaven mandrejar més del compte entre les flassades encara calentes del fons de l’estança; encara dormia amb elles, una a cada costat. Devien deixar-l’hi més temps del que està estipulat en aquests casos, perquè els feia por que dormís tot sol a la cambra que havia de ser per als nois o perquè patien per la seva animeta, més etèria i sensible del que acostuma a ser normal…

Najat El Hachmi, L’últim patriarca (Barcelona: Planeta, 2008)

No els he dit mai que m’agraden els soldats i que quan en veig m’hi fonc. Quan els veig amb aquelles sabatasses i aquella jaqueta em ve com una pena… Van vestits de flassada i els fan fer l’exercici amb la calor i vestits de flassada. Però n’hi ha que quan es posen el casquet una mica tort damunt de l’ull… Quan van de tres en tres i es passegen i diuen coses a les noies que passen, perquè ells s’enyoren, són com plantes sense terra. Els que vénen del poble n’arriben a estar d’enyorats! S’enyoren de la mare, de la manera de viure, de la manera de menjar. S’enyoren de les noies que van a la font i s’enyoren de tot. I amb la flassada que els posen al damunt, per postres.

Mercè Rodoreda, «Aquella paret, aquella mimosa», dins La meva Cristina i altres contes (1967)