No és sempre culpable de l’error el mot que ve de fora. Ben sovint topem amb paraules ben catalanes que, pels motius que siguin, ocupen un lloc que no els pertoca i prenen significats que, si repassem la definició que en donen els diccionaris, no tenen. Són errors doncs menys evidents que ens poden forçar a ficar la pota.
   I vet aquí un d’aquests errors: ficar. El sentit recte del mot al·ludeix a fer entrar una cosa en un lloc, a introduir d’alguna manera, i per això fiquem diners a la guardiola o ens fiquem els dits al nas; sempre hi ha alguna cosa que entra, i per tant no podem ficar els llibres al prestatge ni ficar un determinat programa de televisió, frases que farem bé de corregir amb un senzill —i funcional— posar. Cal però preservar el ficar en les expressions en què el seu ús és figurat (no tan físic), casos en què l’opció dolenta serà precisament posar, que rebaixa clarament la força del que diem: ens fiquem on no ens demanen, ens fiquem de peus a la galleda o ens fiquem algú a la butxaca.

Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte, 2 (Barcelona: La Magrana, 2010), pàg. 119