Qualques nits, abans de dormir, ens passejàvem pel mig del pati de la mateixa caserna, i vèiem els tancs impotents esperant una guerra. Ombres llunyanes creades pels núvols i la lluna partida en mil llunes. La mitjalluna reflectida a la terra. La llum creant estàtues d’ombra, formant angles de foc i violència. Estels als nostres ulls que ens feien por. Eren dies de pluja. Algú contava que s’havia fet la mà a la garita mentre feia guàrdia.

Ferran Cremades i Arlandis, Coll de serps (1978)

Amb el verb fer en forma reflexiva hi és en el mateix Diccionari català-valencià-balear com a «masturbar-se», i n’ubica l’ús en el dialecte valencià. També ho recull en una de les expressions relacionades amb el mot mà. Efectivament, he sentit per totes les contrades que fer-se la mà és la tendència onanista que tots els éssers vius tenim sobretot durant una cruel adolescència que no s’acaba mai.

Eduard Ferrando, «País de paraules. Hui: ‘fer la mà’» (Diari La Veu, 23 de març del 2018)