L’altre dia sentia als informatius un pagès de les terres lleidatanes que, amb prudència i respecte i sense deixar anar cap renec, els endinyava: «Potser començaria a ser hora que traguessin patrulles de la carretera i en posessin més a vigilar les cases.» El pagès feia una clara al·lusió al fet que la manca d’efectius policials tan esgrimida per no anar a caçar lladres a pagès no es nota a l’hora de sortir a caçar infractors i clavar-los multes. Molta gent de pagès estaria encantada de convidar els Mossos a fer beguda (àpat que inclou menjar i beure) si ells passessin a veure com va la seguretat. Però, ara, que es fila molt més prim amb la legislació, un tall de llonganissa i trago de vi podrien equivaler a una imputació per suborn.

Tura Soler, «Dies de ronda» (Presència, 31 d’agost del 2012)

Al Lion d’Or la gent parla baix, les dones no criden, no se sent jugar al dòmino (el soroll més trist que l’home ha inventat), els mossos van amb sabatilles, i si no fos pel què diran un acabaria per senyar-se. Allí el que menja, menja amb repòs, allí el que vol meditar es pot allunyar d’aquest món i pensar amb lo poc que som, lo poc que valem i lo molt que mengem. Allí el fer beguda és una oferta, i un s’entaula en un refectori.

Santiago Rusiñol, «El Lion d’Or o Elogi de la carn d’olla» (L’Esquella de la Torratxa, 10/03/1916), reproduït a Barcelona, ciutat de cafès, de Paco Villar (Barcelona: Viena, 2013)