Tractant-se de llibres catalans, s’hi afegeix encara l’aspecte patriòtic; es tracta de guanyar un públic com més extens millor, si no volem que la nostra literatura sigui com la dels felibres, que només se la llegeixen ells amb ells.

Joan Sales, carta a Sebastià Juan Arbó, 28 desembre 1967, dins Epistolari Sebastià Juan Arbó-Joan Sales (1966-1982), a cura de Josep Miquel Ramis (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018), pàg. 101

   —Vinga, Cinto… Que estan parlant de tu! Vés! Allà hi ha el teu admirat Frederic Mistral.
   Víctor Balaguer va reclamar per tercera vegada la presència de Jacint Verdaguer:
   —Que s’acosti el jove poeta pagès de la plana de Vic…
   En Cinto encara dubtava, però era cert el que li deia el seu amic de l’ànima. En aquest moment, també es recordà de l’amic Francesc Masferrer, de Vic. En Cinto hi tenia una gran confiança. D’alguna manera, en Francesc li havia obert les portes de Barcelona un parell d’anys abans. Avui, però, no podia acompanyar-lo i tampoc la resta de la colla de l’Esbart de Vic, a la qual Verdaguer se sentia unit espiritualment, a l’entorn de la font del Desmai, on es reunien i recitaven poemes, a l’estil dels felibres del país d’oc. Aquella nova moda romàntica s’escampava poderosament arreu d’Europa. El gust per les coses de l’antigor, l’afany de restituir els herois del passat, les tradicions i els costums ancestrals.
   Aquell any, el 1868, havia vingut convidat als Jocs Florals de Barcelona el màxim representant dels felibres, el gran Mistral de la Provença, que estava situat al costat del president, Víctor Balaguer. Barcelona s’havia rendit als peus del poeta provençal, que enlluernava no solament per la seva fama literària, sinó també per la seva figura imponent.

Andreu Carranza, El poeta del poble (Barcelona: Destino, 2015)