El cas és que en Simó està fitxat i quan hi ha alguna visita oficial, com quan va venir en Hehler, quefe de les joventuts hitlerianes, sí, home, aquell que li van donar la medalla de la Ciutat, i de primera, eh?, o ara que va venir el Caudillo, doncs el tanquen preventivament. El sergent de la guàrdia civil fa aquesta feina de mala gana, primer de tot perquè feina fuig mandra no em deixis, i segon perquè sap de sobres que en Simó no piularia encara que es quedés a casa.

Joan Comasòlivas i Font, Conill amb sajolida (Palma: Moll, 2010), pàg. 201

La doctora solia anar vestida amb roba ampla de colors pastel, roses i blaus barrejats amb merenga, o almanco és la imatge que jo en guard. Tant ella com el seu marit tenien fama de grans professionals i ho eren. Encara que en el cas d’ella ni la veu ni el posat lligaven amb el que en aquella època la gent esperava d’una metgessa. Parlava, a poc a poc, desganada, com si moure els llavis li fes una peresa infinita, en un to mel·liflu i ensucrat, però mai no errava en els diagnòstics. Més aviat pareixia una mestressa de casa d’aquelles de feina fuig mandra no em deixis, que no una excel·lent pediatra entesa i responsable, com era.

Carme Riera, Temps d’innocència (Barcelona: Edicions 62, 2013), pàg. 211