A les terres esventades, plantes, arbres, bèsties i persones sabem que l’aire pot tenir un to, una melodia, una gràcia, un estil, un ritme… Lo vent, en canvi, té força, amb rumb marcat o no, però amb una certa prepotència i vanitat… i un no-sé-què de sobrenatural, ara diví, ara diabòlic.
   Les terres esventades, si més no algunes de privilegiades i escollides, tenen fama de ser bressol de genis, que les ventades inspiren i escampen arreu com si d’una voluntat divina es tractés. Una fama que recolza en una història bastida amb l’argamassa d’imaginaris col·lectius, per tal de fixar i aglutinar voluntats en l’edifici compartit per propis i forans.

Roser Vernet, Lo mig del món (Barcelona: Club Editor, 2023), pàg. 105

Els nostres poders públics no tindran altre remei, si conserven una guspira de sentit pairal, que plantejar-se greument aquest problema: «¿Volem tenir teatre i, en conseqüència, n’organitzem la protecció eficaç, o renunciem a tenir-ne i tolerem que en un parell d’anys s’esventi el petit caliu que resta a hores d’ara?».

Carles Soldevila, «El temps ens ho dirà» (La Publicitat, 17 de novembre del 1932), reproduït a Fulls de dietari: una antologia (Barcelona: Empúries, 2004), pàg. 391