Després començava la mecànica d’uns gestos lentíssims. Lentíssims. La Sònia agafava la bosseta del sucre i n’estripava un angle. I vessava el sucre damunt de cafè. Aquell cafè amb un pessic de llet, que tenia un dit d’escuma al capdamunt. I li agradava veure l’instant que el sucre surava. Li agradava veure la sorpresa del cafè quan el pes del sucre se li imposava. I el cafè maldava per mantenir-lo carregat a les espatlles. Però no podia. I de sobte, el sucre xap!, s’ensorrava. L’Atlàntida. El continent perdut. El continent xuclat.

Montserrat Cornelles, Punt de cadeneta (Barcelona: Pòrtic, 1997)

—¿Com et trobes?
   —A penes puc respirar —parlava lentament—. Dec tindre algunes costelles trencades, però de moment m’he evitat el pitjor.
   El Messié estripà un tros de llençol i va començar a llevar-li la sang. Ruiz es va queixar.
   —Vés amb compte, tinc la cara baldada.
   —No parles.

Ferran Torrent, Bulevard dels francesos (Barcelona: Columna, 2010)