L’extracció de la pedra a les pedreres era una feina molt perillosa, per les barrinades i perquè els homes amb prou feines anaven lligats ni protegits de cap manera. L’any cinquanta, un migdia, el vent va dur a les oïdes del Jep, que feinejava a l’hort de can Font, el crit esgarrifós d’un home que s’havia estimbat fent pedra a can Torrella. El van treure viu però morí poc després. Per a la padrina i la seva jove aquella desgràcia significà reviure en certa manera la del fill i marit.

Joan Comasòlivas i Font, Conill amb sajolida (Palma: Moll, 2010)

I ell que coneix el nom de cada estrella,
i s’ha estimbat pels cingles més d’un cop,
no ha tastat mai un llavi de femella
i encara no l’ha vist de ben a prop.
Té una frescor de bèstia de muntanya
que li cau justa com l’anell al dit,
i si a saltar i a córrer ningú el guanya
no sap res de l’amor i del neguit.

Josep M. de Sagarra, El comte Arnau (1928)