Tenen, evidentment, una gana que els alça, però no s’atreveixen a demanar caritat obertament. Demanar caritat i acceptar propines són, a la Rússia d’avui, coses molt mal vistes. Tenir gana és menys mal vist, però molt desagradable per als interessats. Els tres vailets resten plantats com uns estaquirots davant de la portella per la qual s’acaba de ficar al tren un home amb un pa. Jo trec el cap a la finestra i els faig senyal perquè s’acostin.

Eugeni Xammar, «La Rússia d’avui. De Sebeix a Moscou» (La Veu de Catalunya, 11 d’agost del 1925), reproduït a Periodisme (Barcelona: Quaderns Crema, 1989), pàg. 23

He estat llegint les evocacions que tanta gent ha fet a aquest mateix diari de l’home que plega. Es destaca la profunditat de les seves conviccions, la seva immensa capacitat, el seu compromís, l’autenticitat, la seva vàlua, el gruix com a polític en una època en la qual els líders més destacats o semblen estaquirots arrapats a una sola idea o evidencien una anguniosa fragilitat.

Enric Ramionet, «L’home que plega» (El Punt, 4 de setembre del 2003)