Va ser la primera vegada que vaig experimentar la sensació que només d’evocar-la, d’entreveure-la dins els replecs del pensament, em protegia. Gràcies a Lina em vaig oblidar del dolor. Un tret va esclafir molt a prop de nosaltres, al pati, i va ressonar per les parets, com si ens hagués estat dirigit, i em va treure del meu recolliment. Vaig aixecar el cap espaordit i vaig topar amb la cara alçada del meu company de captiveri: allò no era un rostre, era el semblant de la desolació.

, La batalla de Walter Stamm (Barcelona: Destino, 2008)

I ¿podia haver-hi cosa més terrible que la idea que, mentre ella, després de la seva mort, gaudís de les eternes benaurances, el seu pare, tan bo, tan exemplar, patís per sempre més les penes imposades al seu descuit?… Tan units en la vida, i tan separats després de la mort! La Felícia passà una llarga estona espaordint-se davant del pensament que, per primera volta, acabava de prendre hostatge en les serenes regions del seu cervell.

Dolors Monserdà de Macià, Del món (Barcelona: La Sal, 1983 [1908])