Definició
1 Causar esglai (a algú).
N’hi havia per a esglaiar qualsevol. Esglaiava de pensar el perill que corríem.
2 Ésser pres d’esglai.
Va estar a punt de caure a l’abisme: tots ens vam esglaiar.
Etimologia
Del llatí vulgar esgladiare, de digladiari, ‘combatre a espasa’, derivat de gladius, ‘espasa’, que prengué el sentit d’‘infondre terror mortal’ causat per l’espasa mortífera.
Usos
A Sant Martí del Canigó
Joan Salvat-Papasseit, «Les gorges» (1923)
la veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya!
i la remor
sempre contesta:
Esclava a Espanya.
Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç
—gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d’orella:
També a França.Les fonts deixaren sentir una remor de plors. Les muntanyes, allà lluny, es tornaren com fosques, encara que hi feia un bon sol. Tota la plana va quedar com esglaiada, silenciosa. Els pins, escabellats per la tristor, cantaren a mitja veu una cançó molt trista.
Joaquim Verdaguer, «Madò Figuera», dins Recull de contes balears (Barcelona: Albertí, 1956), pàg. 127