Joan Bosch, d’Elna (Rosselló), ens envia aquest missatge:

Amics i amants de la llengua,

Vos escric perquè el cullerot de divendres passat me fa pas el pes:

1. Per a nosaltres il·liberencs, el sufix –ot és un sufix diminutiu i pejoratiu. A Elna, una cullera grossa és una cullerassa i no pas un cullerot.

2. Del cullerot vostre, nosaltres sempre n’hem dit ‘una llossa’. I el contingut de la llossa és la llossada. D’aquí l’expressió ‘Mancar-ne una llossada a algú’.

3. Si feu una recerca del mot llossa al CIVAL, trobareu que la primera ocurrència és de l’any 1253.

4. Una recerca similar amb el mot cullerot dóna: 1845.

Conclusió: Aquest cullerot sembla una construcció catalana moderna (150 anys a tot estirar) copiada de la lògica castellana (cuchara/cucharón) => (cullera/cullerot). El mot català patrimonial és llossa i no pas cullerot. El mot cullerot (com una colla d’altres) és el fruit de la submissió del català a la llengua dominant. Hauríem d’esborrar-lo del diccionari.
 
Què penseu de tot això?

Resposta de Jem Cabanes:

D’aquest estri per a servir menjar líquid, al meu terrer en deien, i jo sempre més n’he dit, llossa. I de servir sopa, escudella i similars: llossar la sopa, l’escudella, etc.

Quan vaig baixar a Barcelona vaig sentir dir-ne per primera vegada cutxaron, i a vegades cullerot.

Ara, en alguns altres llocs he sentit el mot cullerot significant una cullera més llarga i de clot més ample, abans generalment de fusta, i també emprada, sobretot, per a servir. Però, d’aquest estri, a casa en dèiem ‘cullera grossa’.

El DCVB defineix cullerot d’una manera que sembla que signifiqui llossa i el tradueix per cucharón. Totes les citacions són modernes. I els sentits diversos que atribueix a llossa van de ‘cullera grossa’ a ‘esbromadora’. 

A l’Atles lingüístic del domini català, de Joan Veny i Lídia Pons i Griera, hi trobem aquest interessant mapa d’on s’usa cada forma: llossa, culler, cutxaron, cullerot, cuerot…:

http://aldc.espais.iec.cat/files/2013/10/Mapa-330.pdf