Semblava que encara estava dejú, s’empassava una llesca de pa amb dues mossades, agafava els talls amb les mans, es xuclava els dits, bevia, tornava a beure. A mi em fascinava que la voracitat no li esborrés el refinament, que el Joan sabés convertir aquella manera afamada de menjar en una exhibició de naturalitat delicada. «Les seves grolleries», pensava jo, «sempre seran més elegants que les meves elegàncies». I era cert: el Joan sabia com fer servir la vulgaritat per ressaltar la distinció, o potser senzillament ja el portava a la sang, aquest joc, i li sortia sense ni pensar-hi. Era d’aquelles persones que parlen els idiomes apresos com si fossin idiomes materns, que tota la roba que porten la converteixen en un model exclusiu, que es lleven del llit i sense ni rentar-se la cara estan més bé que els altres, dutxats i afaitats, que si diuen porcades semblen encara més fins, i si diuen un renec, més respectuosos. Són talents de façana, és cert, que no sempre poden amagar uns interiors decrèpits, però jo envejava aquells talents del Joan, i l’enveja em feia sentir encara més inferior que quan ell convertia els gots de vidre en copes de cristall només per la manera d’agafar-los.

• Pere Rovira, L’amor boig (Barcelona: Proa, 2007), pàg. 126-127