Santiago Rusiñol

Els habitants d’aquesta ciutat d’Eivissa, com solen ésser els habitants de totes les illes habitades, són gent que fan el seu fet, sense crits i sense exaltaments. Es lleven, van a la seva feina, dinen i tornen, i a dormir. A no ésser per les tres dotzenes de ciutadans que hi ha a tot arreu que els hi agrada retirar tard, en essent a les deu del vespre no es veuria una sola ànima, en aquests carrers argentats. […]

Però ve que un jorn es fan eleccions, i aquests homes tan reposats comencen a anar d’un lloc a l’altre; comença a animar-se el cafè; es veuen passar electorers com rates emmetzinades; es veuen passar volant, perseguits com conills de bosc, i lo que abans era un estany, així que arriba el mestral del jorn d’haver d’anar a votar, sembla una illa que trontolli com terra esperitada.

Les eleccions, a tot arreu, porten el seu bullit i el seu tràngol. Per això les fan: «Per a moure les masses». I per a moure aquestes masses tots els pobles tenen enginys, que uns cops no són lícits i altres… tampoc; però, siga com vulga, constitueixen la llibertat de l’elector, i l’elector, lliure com és, es deixa influir o es retreu segons l’atractiu de l’enginy amb què els hi fan els mirallets aquells que els tenen de fer feliços.

Aquí a Eivissa, aquesta força, aquest enginy, o aquests mirallets, els tenen les… ensaïmades.

Sempre havíem tingut l’ensaïmada per una pasta inofensiva, plàcida, honesta i recatada; una pasta que tenia el do de no fer bé ni fer mal; una cosa flonja i tova, que no portava malícia; però aquí hem vist, amb admiració, que aquesta tal ensaïmada té una força d’impulsió, un convenciment polític que, rieu-vos de les rodes, vots de difunts i altres eines de què es valen els redemptors, al costat d’aquestes butllofes, fetes amb sucre i amb farina!

Aquí, el qui vol ésser diputat, ho té d’ésser a cops d’ensaïmada. El cop de pedra balear de què parla Plini, o bé Estrabó, s’ha tornat cop d’ensaïmada. El candidat que no es presenta amb quinze o vint mil ensaïmades i no les reparteix als vots, i a les famílies dels vots, i als difunts dels que tenen vot, ja pot donar l’acta per perduda. Sense ensaïmada no és ningú. L’home que està desensaïmat, que no tracti d’anar a les Corts. Podrà ésser un home digníssim, però mai representarà el seu poble.

Aquí, els forners quatre jorns abans encenen els forns com a inferns, i hi fiquen pasta, i vinga més pasta, i quan n’han cuit unes quantes mils omplen carros i carretons i surt el carregament per als poblets, amb els electorers al darrere per a vigilar aquell mannà que els hi té de dar la victòria.

L’ensaïmada, pel camí, s’asseca, és clar que s’asseca; però l’elector no mira prim. L’elector, lo que vol, és que n’hi hagin. Les dipositen en els col·legis, les fan vigilar com a presos, i així que arriba el moment patriòtic i solemnial d’anar el ciutadà a la lluita per a defensar els drets de l’home, obren les portes als votants, i, davant d’aquella muntanya de rodonetes daurades, s’obren els vots com flors d’abril i els pobles, entendrits,  sempre guanyen.

Hi ha votant que votaria fins al moment d’indigestió; ventrells com urnes electorals, on hi poden arribar a cabre una dotzena de pastes, de conviccions per arrelar, però que acaben per arrelar-se; homes-dipòsits que, al menjar-les, és lo mateix que si combreguessin amb la idea del que les paga.

I lo cert és que aquell que indigesta ho fa pel bé de l’indigestat. La benaurança dels súbdits no sempre es pot haver a les bones. S’ha d’afavorir l’elector, enc que siga atipant-lo un jorn. Que mengi i voti, o que mengi i calli, si vol ésser feliç com desitja, i el pagès va tan cansat que, si li reparteixen programes, acaba per dir: «Atipa’m, avui, i lo del demà ja en parlarem», i amb la papereta a l’esquerra i l’ensaïmada a la dreta, complex i menja d’un sol trago.

L’ensaïmada, doncs, és l’amulet que recomanem als candidats de pertot on hi hagi eleccions. Aquí, a Eivissa, les ensaïmades han vençut els conservadors, els liberals, els cabdills i tothom qui ha volgut donar ordres. De fora els deien «Voteu fulano», i els d’aquí, cop d’ensaïmada!

Aquí es pot dir, d’un diputat, «Ha guanyat per deu ensaïmades». Les ensaïmades són trumfos.

I aquí tenim com una pasta tan flonja i tan inofensiva pot influir en l’esdevenidor de tota una diputació, i a voltes de tot un poble.

Santiago Rusiñol va visitar Eivissa l’any 1901. Text reproduït a
Des de les Illes, edició i pròleg de Margarida Casacuberta
(Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999)