Malalt

Dintre reixes i cancells,
comares pontificals
aturen llengües i mans,
per mirar com se li abrinen
cada dia les orelles.
Registren microns de gruixos,
segons càlculs d’ull entès,
d’infinita saviesa.
Morirà per Sant Climent,
a les quatre del matí:
mai la càbala no ment.

Arrossega els peus
amb manca de ganes.
Surt a poc a poc,
quan el vent s’encalma.
Sec, esgrogueït,
mig caigut de barres.
Pensaments estults
rere la bufanda.

—Si aprenc la llista dels papes
(del primer fins al darrer),
noms llatins d’escarabats,
textos ensopits de Dret,
i bec aigua d’eucaliptus
i dos rovells amb la llet,
procurant d’una vegada
deslliurar-me de turments
d’errades d’ortografia
que algun cop qui sap si he fet,
potser del cos i de l’ànima
aleshores guariré.

—Si deixaven de cridar-te
veus i llavis espectrals
a la tenebra de cambres
immenses del vell casal,
i fugies de memòries
alçades al teu davant,
i de la terra de l’odi
que portes al cor i al cap,
on tothom ha de ser lladre
o poeta fracassat,
t’oblides de la trista
parla dels avantpassats,
des de sempre condemnada,
per covarda indignitat,
a l’imperi de l’estepa
i a bordells dialectals,
potser del cos i de l’ànima
ja no series malalt.

Se’n tornava a jóc,
tremolós de cames.
Per colgar-se al llit,
puja escales llargues.
A cada replà
ha d’estintolar-se.
Des d’un balconet
veu repòs de barques,
alta llum de sol
a les atzavares
damunt el Mal Temps,
fina mar de plata.
Sent un gran dolor
d’il·lusions passades.
De l’home que fou
és ganyota amarga.
I la mort vindrà
—diuen les puntaires—
un dilluns proper,
a la matinada.

Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna (1949, 1981)