Salvador Alsius

Pràctica de pietat consistent en un conjunt de precs adreçats a la Mare de Déu. Va ser instaurada el segle XII i escampada pels cistercencs, i estructurada el segle XIII per sant Domingo de Guzmán. El seu rés complet inclou la contemplació de tres grups de cinc misteris del rosari —els misteris de goig, els misteris de dolor i els misteris de glòria— cadascun dels quals constitueix el que se’n sol dir «una part» del rosari. Normalment es resa cada dia una sola de les parts. Després de l’enunciació de cadascun dels misteris es resa un parenostre, deu avemaries i un gloriapatri. El rés d’una part del rosari s’acaba amb unes lletanies dedicades a la Mare de Déu. La paraula rosari s’aplica també a l’objecte sagrat que es fa servir per comptar les avemaries: un enfilall de grans o boletes (les denes del rosari) agrupats de deu en deu i amb un gra més gros que separa cada grup. Per això de resar el rosari se’n diu popularment «passar el rosari». I també per això es diu rosari d’una sèrie de coses o d’esdeveniments de qualsevol mena. Acabar com el rosari de l’aurora és una frase molt popular amb la qual s’indica que alguna cosa té un final precipitat o desastrós. Hi ha diferents versions llegendàries sobre l’acabament calamitós del rosari de referència. La més estesa indica que els veïns van llançar el contingut dels seus orinals als sorollosos devots.

Salvador Alsius, Hem perdut l’oremus. Petita enciclopèdia
de la cultura catòlica (Barcelona: La Campana, 1999)