«Els dons» recitat per Pere Rovira
¿Què donaries més per un amor de vell,
per un amor que ja s’escapa de la pell?
¿Què més em pots donar, si no has deixat marcir
les teves flors del bé, si ets bona com el vi?
Per negar la ruïna, els dolors, la ceguera,
lliguem les nostres boques amb nusos de foguera
i amb les puntes dels dits deslliguem el desmai;
el plaer és una llengua que no ens ha mentit mai,
els llavis secs i freds només hi estan per fora,
la sang i el pensament encara ens van alhora,
el desig s’alimenta del que la força perd.
I si una mala nit em sents els cos inert
(és un rellotge antic, de vegades s’avança,
o s’atura i fa el mort), aviva l’esperança:
el meu amor no entén la paraula morir;
per estimar-te sempre, no em necessita a mi.
Pere Rovira, «Els dons», dins Contra la mort (Barcelona: Proa, 2011), pàg. 115
Comentaris recents
anar-hi anant
Aquesta expressió em fa pensar en el Jordi Vendre...
anar-hi anant
A Palafrugell en tenim una d'única en el sentit d...
ral
Això de "ralet, ralet, dóna'm un souet" és tamb...
tan bon punt
També: bon punt, i en el rossellonès Arreu que o...
frapar
*frapar fig. : colpir, estranyar, espaterrar, xoca...