Â
L’edat d’or
Pere Calders
Â
Va llevar-se emmurriat, amb el geni de través, i començà a regirar tota l’habitació. Obria calaixos i armaris, rebotia la roba per terra i de sobte es va posar de quatre grapes, per mirar sota els mobles.
La seva dona, del llit estant, amb les mans al clatell, se’l mirava amb un somriure mofeta i l’aire de deixar-lo fer. «Si trenques res», pensava, «ja em sentirà s». Al cap d’una bona estona, li preguntà :
—Què et passa, ara? Què tens?
—He perdut la memòria i no la trobo enlloc! —va respondre ell amb un rebuf.
La dona va esbatanar els ulls, alçà els braços com si clamés al cel i enrigidà tots els músculs de la cara, per expressar la infinita paciència d’aquest món.
—Que no ho veus, infeliç —digué—, que la portes posada?
Â
Pere Calders, Tot s’aprofita (Barcelona: Edicions 62, 1983)
Torneu a
Â
Comentaris recents
escuranda
Al Rosselló, de l’escuranda en diem: la fregara...
gavarrella
El meu avi ajudat pel meu pare havien pescat amb g...
escuranda
La paraula de hui m'ha fet una il·lusió especial...
prou i massa
La meva à via, en comptes de “ja n’hi ha prouâ...
a tentipotenti
El avis i els pares a Illa de Tet deien "EN TANTA ...