La frase la patentà l’expresident del FC Barcelona Narcís de Carreras, predecessor d’Agustí Montal. Narcís de Carreras i Guiteras (la Bisbal de l’Empordà, 1905 – Barcelona, 1991) va ser escollit president del Barça el 17 de gener de 1968. Va ser llavors que, a la sala d’actes de Foment del Treball, en prendre possessió del càrrec, va parlar amb les mitges paraules a què obligava la dictadura sobre què representava el Barça: «Vinc amb l’entusiasme que vosaltres podreu demanar perquè el Barça és alguna cosa més que un club de futbol, el Barça és més que un lloc d’esbargiment on els diumenges veiem jugar un equip. Més que totes les coses és un esperit que portem molt arrelat, són uns colors que estimem per damunt de tot.»

• Andreu González Castro i Armando Luigi Castañeda, 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid) (Valls: Cossetània, 2010)

P. Quin sentiment provoca saber que el teu pare és el creador de la frase «Més que un club» i veure’n l’ús que se n’ha fet amb posterioritat?

R. La sensació que tinc és que s’ha abusat d’aquesta frase. El meu pare la va pronunciar en un discurs i després en declaracions a la revista Dicen. Ho va fer sota el franquisme i significava que el Barça expressava una certa realitat de Catalunya que, per descomptat, no estava representada a les institucions polítiques franquistes. En aquest sentit, era una frase subversiva. Anys després, a meitat dels 80, jo mateix vaig publicar un article a la revista El Món en què escrivia que la frase tenia un significat polític sota el franquisme però que en democràcia i amb l’autonomia l’havia perdut. Ja teníem institucions i Catalunya estava representada al Parlament de Catalunya. Abans de publicar-lo vaig ensenyar-l’hi al meu pare perquè no s’ofengués i em va dir que tenia tota la raó, que hi estava totalment d’acord. Per tant, crec que el millor que podria ser el Barça és un gran club que acull nombrosos socis i que té aficionats a tot Espanya i a tot el món, aficionats molt diversos. Hauria de limitar-se a ser un gran club, no més que un club.

• Francesc de Carreras entrevistat per Carles A. Foguet i Edgar Rovira (Jot Down, novembre de 2015)

Toni Padilla, «Pensar el lema “Més que un club” va costar 7.000 pessetes» (Ara, 19 de febrer del 2017)

Arriben a una Catalunya on les característiques nacionals s’han anat difuminant fins a la invisibilitat, on la llengua catalana —element de cohesió durant segles— ja és una presència espectral, prescindible, que a la part més densament poblada del territori amb prou feines se sent, una «peculiaritat» que no és necessària per res, que «no fa falta», com va dir Cruyff quan li van preguntar per què no aprenia a parlar català. Els nous immigrants hi tiraran l’última palada, d’acord, però les anteriors les han tirat les onades immigratòries precedents i, sobretot —més que ningú—, els catalans de soca i arrel, que han anat reduint la idiosincràsia nacional a un simple folklore de pa amb tomàquet i el Barça és més que un club. Exigiran als nous immigrants la bandera de catalanitat que no van exigir a les onades immigratòries precedents, ni exigeixen als mateixos catalans de tota la vida? Per quins set sous? Tot aplicant la norma que diu «si canten, canta; si ballen, balla», els immigrants que ara vénen a Catalunya fan el que veuen fer. Occitanitzat el país, en quina Catalunya s’han d’integrar? Evidentment, en la Catalunya castellana, que és la majoritària i preponderant.

• Quim Monzó, «Quan fou mort el combregaren», dins El tema del tema (Barcelona: Quaderns Crema, 2003)

Mai no he tingut l’ocasió de parlar amb l’entrenador del Barça, però haig de dir que des que hi és, des que hi és entrenant aquell equip que és més que un club, m’he convertit també a aquesta religió guardiolesca.

• Martí Domínguez, «Pachelbel» (Quadern d’El País [edició de València], 27 de maig del 2010)

Al Camp Nou. El xut del deu que fa de fals nou i que és el més bo del món i… gol, gol, gooool. Mes si un gol més… El xut de Cesc —ai, ai, ai— al pal… Oh! En Pep es plany amb seny. Va com va. Som més que un club, oi?

• Joan Tudela, Amb molt de gust (Argentona: Voliana, 2016)