Fer cara de tres déus ‘cara colèrica i malhumorada’. Imagino que naixeria per al·lusió a la cara que posa el catequista, quan, a la pregunta capciosa feta a una criatura (que de fet es fa així): «quants Déus hi ha?», la criatura (que ha sentit parlar de la Trinitat, ha «sentit campanes» i no sap ben bé com) contesta: —Tres! En tot cas aquesta pregunta és un lloc comú del nostre folklore pseudo-educatiu: «Ja sabs quants déus hi ha?», pregunta algun mestre-tites en les Rond., 20 (crec que són les mall. d’AMAlcover); en tot cas és una pregunta que se sol fer, i quan el menut s’hi erra, el mestre de doctrina posa cara… de tres-déus.

Joan Coromines, entrada tres, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VIII, pàg. 779