Pep Coll

En un poble del Batlliu de Sort hi va fer cap un capellà molt instruït en les lletres. L’home era sobretot molt delicat en el parlar, ja que emprava només paraules refinades.

     —En lloc de sermonar, sembla que llepi fils! —deia la gent—. Deu haver estudiat a la Universitat d’Hortoneda.

    Un dels primers diumenges els va refilar aquest sermó:

     —No heu de ser tan ordinaris en les vostres converses. Recordeu que parleu amb la llengua, no a cops de destral. A vegades talleu unes paraulotes, que sembla que tinguin un pam de cansalada. Quan us vingueu a confessar no m’heu de dir, verbigràcia, «he deixat que el notari m’endinyés el seu carall», o bé, «m’hai xingat la dona del metge que té unes bones calaixeres…». Heu de ser més primmirats en els vostres mots i, per altra banda, no cal que sigueu tan explícits. N’hi ha prou que digueu, per exemple, «pare, m’acuso d’haver caigut una vegada», o bé, «he relliscat pel carrer de Missa», i d’altres expressions per l’estil. Nostre Senyor, que sap prou bé de quin peu coixegeu, us entendrà sobradament.

     A poc a poc, la gent es va anar acostumant al nou vocabulari en les confessions. De manera que, atrinxerat darrere la reixeta, el capellà havia de fer mans i mànigues per posar remei a totes les ensopegades dels seus pobres feligresos. En lloc d’un confessionari, allò semblava la consulta d’un metge dels ossos!

     Al cap d’un temps, el bisbe els va canviar el capellà. La gent, però, continuava caient pels carrers i places del poble, pels trossos i camins del terme. Una setmana més tard, el nou rector, tot esverat, anava a trobar l’alcalde:

     —Aviam si fas empedrar els carrers, que cada dia hi ha més desgràcies!

     Davant de tanta innocència, el batlle va esclafir una riallada.

     —Ja pots riure, ja —va fer el rector—. Aquest matí mateix la teua dona s’ha fotut de lloros davant de cal Ferrer!

Muntanyes Maleïdes (Barcelona: Empúries, 1993), pàg. 213-214