Marta Rojals

La Joana s’ho havia passat sola, perquè era orgullosa i tossuda. A la tieta no li havia demanat mai res de res, i la pobra dona sempre s’assabentava de tot quan ja era aigua passada. Però a mi, no sé si volent o sense voler, ma germana em va agafar a temps i sempre li estaré agraïda que fes tot el possible per administrar-me la pèrdua de la innocència amb comptagotes.
   —Eliete, ja ho sàs, que t’ha vingut la tia Pepa?
   —Pero qué dius?
   —Dona, mira!
   I allò era la regla, i no ho hauria dit mai. Però esclar, encara em faltava temps per rajar com una aixeta oberta.
   —Clara, sàs qué?, avui no baixaré a la piscina perqué m’ha vingut la tia Pepa.
   —Pero si no tens pèls!
   —Que sí que en tinc.
   —Que no!
   —Que sí!
   La Clara va estar mig de morros fins que no li va vindre a ella; no podia ser de cap manera que, essent més gran que jo, la natura li fes aquesta jugada.
   Això de la regla era un merder, i ma germana, un dia que jo estava queixosa, em va dir: Doncs posa’t un tàmpax.
   —Sí, home, que no.
   Ja havia vist i llegit les instruccions dels seus deu mil vegades, i allò era un galimaties: adopta una postura cómoda; te recomendamos sentada en el baño, con las piernas separadas, o con un pie encima del WC y el otro en el suelo, o bien de pie, con ambas piernas semiflexionadas y ligeramente abiertas. Que no ho sé fer, jo, això, Joana. I encara: Recuerda que el conducto vaginal está orientado hacia la espalda. Pero quin conducto?!, i aquell gràfic d’un maluc de dona partit pel mig, com la vedella de la carnisseria, no em semblava pas que tingués res a veure amb la meua anatomia. Al final vam acabar l’una i l’altra amb la porta del lavabo entremig.
   —Joana, que això no me hi cabrà.
   —Qué no te hi ha de cabre, cap de suro! Agafa el mirall i busca’t lo forat.
   —Quin forat?
   —Hosti, Èlia, per on surt la sang.
   Quan vaig veure’m al mirall, ho vaig entendre tot. Dotze anys arrossegant-me per la Terra sense saber que tenia un altre forat. Jo estava convençuda que pel forat del pipí no m’hi podia pas cabre un tampó, i ja no cal dir altres coses, i ja no cal dir sortir-hi res. Així que allò també era jo. Quin misteri. Em vaig quedar fascinada, i aterrida, també. Allò que veia, era normal? Allò era practicable? De moment, pel que jo necessitava va semblar que sí, i al final me’n vaig sortir: l’aplicador em va entrar dintre i era com si m’haguessin anestesiat.
   —No noto res!
   —Clar que no notes res, pero tu qué et penses?
   No podria haver-l’hi dit, exactament, de tantes coses que pensava.
   I entre això i allò també li va arribar la regla a la Clara i l’ambient es va relaxar. Ja està!, em va dir un dia: estem empatades. I jo: Oi que és fastigós?
   —Fastigosíssim! Un fàstic fastigós.

Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera (Barcelona: RBA La Magrana, 2011), pàg. 51-52