Manuel Vázquez Montalbán

La tan blasmada Guerra Civil Espanyola, que va tenir lloc del 1936 al 1939, ha tingut un altre efecte positiu diferit, que és l’existència d’un arxiu històric centralitzat a Salamanca. Els drets de conquesta han estat sempre inapel·lables, llevat que s’inverteixin mitjançant una conquesta en sentit contrari a l’anterior. Per exemple, que alguns catalans molestos pel que consideren usurpació política de la documentació espoliada per les tropes franquistes d’ocupació, en lloc d’anar a Salamanca a practicar una protesta simbòlica, decidissin armar una divisió cuirassada i comprar unes esquadrilles d’avions caçabombarders i es llancessin a la conquesta de Salamanca. En el cas que els surti bé, seria recomanable que només recuperessin els documents robats a la Generalitat i a les formacions polítiques catalanes i no caiguessin en la temptació d’endur-se materials aliens, en un acte de pirateria que els honoraria poc.

El senyor Carod-Rovira s’equivoca quan diu que la Guerra Civil va ser deguda exclusivament al desig del nacionalisme espanyol d’esclafar els nacionalismes insurgents. Aquesta era la segona intenció. La primera obeïa a l’elemental regla de lluita de classes practicada per les dretes europees alarmades davant de l’avenç no ja del comunisme, sinó fins i tot d’una esquerra radical que a Espanya veien representada per la UGT de Largo Caballero. La nostra Guerra Civil va ser una obstinació descarada de recuperar l’hegemonia per a la dreta econòmica, política i cultural, recuperació complerta bàsicament pels militars i col·locada sota pal·li per l’Església. Tot i que els diputats de la dreta declaraven a les Corts republicanes que preferien una Espanya roja que una Espanya trencada, no siguem tan ingenus de suposar la més mínima veracitat a aquest eslògan convocador dels patrioterismes més sublims.

Recuperada l’hegemonia de les dretes a conseqüència de la victòria franquista, i ratificada l’any 2000 amb la victòria del PP per majoria absoluta, ara l’elecció entre l’Espanya roja i l’Espanya trencada ja no té cap sentit i la dreta acumulativa i resultant assumeix el patrimoni de totes les dretes que la van precedir. Si l’Arxiu de Salamanca es forma en gran mesura com un fet de conquesta d’un grup antidemocràtic és una mera qüestió formal, ja que la dreta actualment hegemònica és democràtica i, per tant, democratitza tot el que toca, encara que siguin materials robats pels seus antecessors a punta d’espasa. Durant el Felipat de Sevilla els socialistes tampoc van revisar aquest envitricollat assumpte i, tot i que es van manifestar menys rotunds, la seva argumentació no s’allunyava del “santa Rita Rita Rita lo que se da no se quita”. Esclar que sempre va quedar pendent la promesa de l’anàlisi concreta de la situació concreta, però al llarg de catorze anys de governs PSOE els arxius de Salamanca van continuar assumint el dret de conquesta i fins l’acadèmic i excel·lent escriptor Torrente Ballester va encapçalar les manifestacions salmantines contra els excessos de l’imperialisme cultural i centrífug dels catalans.

El senyor Piqué té ambicions polítiques a Catalunya i, per tant, està obligat a no assumir, en aquesta qüestió almenys, les conseqüències de la Croada de la Ciutat de Déu contra la Ciutat del Diable. Però el senyor Rajoy, no. A ell se li’n fot, amb perdó, que Piqué hagi d’exercir de català sensible als greuges democràtics, tot i que sigui els primers divendres de mes. El bloc explícitament i implícitament format per recuperar aquests documents sap que l’Estat espanyol democràtic i de les JONS no els tornarà i que ara per ara ningú donarà suport a l’empresa de formar una divisió cuirassada o una aviació justiciera disposades a donar la volta a un fet de conquesta. És a dir, un cop més, només ens queda la cultura de la queixa i de la imaginació teatral. Proposo que La Cubana escenifiqui la reconquesta d’aquests papers i la seva devolució a una Generalitat, el govern de la qual s’aguanta per l’ajuda dels actuals segrestadors dels arxius de la Generalitat. Només La Cubana podria estar a l’altura d’aquesta circumstància.

Publicat a l’Avui el 19 d’octubre del 2002